La protagonista d’aquesta novel·la frega la trentena i enveja les persones que no dubten, que tenen clar on volen arribar, que han trobat el seu jaç: «Un matí ho vaig veure clar. Pujava el carrer Doctor Oliva i Prat, cap a buscar el cotxe. A la plaça, tres homes beguts estirats a terra; a les escales, un gos fent voltes sobre si mateix, buscant on jaure i la manera més còmoda per col·locar-se. Com un animaló desorientat: "Així soc jo", vaig pensar.»

La vida coneguda al seu poble li pesa, li fa mandra i l’ensopeix. Només hi veu mort, perquè tothom sap que als pobles la mort és sonora i més propera; i topa amb records que no són seus, sinó de la seva àvia. Fins que veu la possibilitat de fugir i se’n va a viure al sud d’Itàlia. A Calàbria: a una terra de pas, de gent que emigra, de gent que hi arriba amb pastera, de gent que no acaba d’encaixar enlloc. Com ella, que viu esquivant la permanència; desfent-se de cases, feines i homes.

Com va escriure Baltasar Porcel en un relat, persegueix «somnis inconcrets, les bestieses, aquestes coses vagues que no saps ni què són i que, durant uns anys, omplen el cap de les noies, les de tot arreu.»